Le Croupier, en aquest segon disc, sap d’on beu, i fuig de pretensions: ell i la seva trouppe formen una banda self-made que tot s’ho mengen i s’ho guisen ells mateixos. Teclats, vents, violins i guitarres; pop, arrel i cantautor; plors mesurats, històries despullades, la paradoxa de viure... En una primera escolta, es poden reconèixer els ecos del Bunbury més circense, i la de tots aquells artistes que han buscat el seu lloc al centre de les músiques bohèmies. La seva veu es maneja bé en el tall dramàtic, sense dramatitzar.
No és difícil imaginar que darrere aquest jugador de guant blanc s’hi amaga un cor sensible i algú que desitja conjugar allò poètic amb allò popular, i que simplement tracta d’elevar-lo a la digna categoria de música. Talent no n’hi falta, ni cançons. Escoltem aquest “Presunto Tocador” i apostarem segur per ell. Carles Cors ja ha après a jugar les seves cartes.

Pep Blay